En l'article de la contraportada de diumenge passat Joan Ribes comenta que «Bescanó avui és un edèn on es menja i es viu bé, amb habitacles de poca alçària, escampats i limitats». Mentre que a Salt «s'hi amunteguen els immigrants i l'Ajuntament ha autoritzat que el solar de Frigorífics del Ter sigui ocupat per edificis residencials de gran alçària, que previsiblement seran ocupats per nouvinguts.»

Bé, jo no discuteixo que Bescanó sigui un poble preciós i Salt un poble lletjot, les coses com siguin, però és que ja en començo a estar fart, que es critiqui tant el meu poble pel fet de tenir una taxa d'immigració elevada. A Salt hi viuen immigrants perquè els pisos són barats, no pas perquè tinguin conceptes diferents sobre l'estètica, i no estarien «amuntegats» si als altres pobles tan hipermegafashions hi hagués menys casetes de planta baixa i més blocs de pisos de protecció oficial.

Si els nous pisos que es fan a Frigorífics del Ter són comprats per immigrants és perquè, encara que no es diu en veu alta, el racisme existeix. Al venedor li importa un rave a qui ven el pis mentre disposi dels diners, però molts autòctons s'estimen més pagar hipoteques que els converteixen en esclaus, que conviure amb «moros» i «negres». Diverses vegades, en comentar a la gent que busca pis que mirés en el meu poble, he sentit el comentari de «sí, home, a Salt».

Evidentment no es pot donar carta blanca als constructors, però pocs límits es pot posar a la construcció quan existeix una demanda tan gran com la que hi ha hagut aquests anys, en ajuntar-se la cerca de pis de la generació del babyboom amb la arribada massiva dels treballadors estrangers. Sé que a Salt falten zones verdes, però quan la gent ja és aquí en algun lloc ha de viure, i si no troben habitatges fan barraques, com ja ha passat en altres zones d'Espanya. Ja em comença a emprenyar que quan dic on visc la gent em miri com si fos estrany que un català s'hagi comprat un pis en aquesta zona, però és que resulta que els 350.000 euros que em demanen per una casa a Bescanó o un pis al centre de Girona me'ls he deixat al Ferrari.

Visc a Salt perquè hi he viscut sempre i és on viuen els meus pares i on vivien els meus avis. Al cap i a la fi el poble no el fan els boscos ni els restaurants ni les botigues, sinó les persones, sobretot les que s'hi queden, perquè voldria recordar a l'autor que el fet de viure en un lloc meravellós fa que el dia de demà els teus fills no s'ho puguin permetre i hagin d'anar a viure als pobles més lletjots. Salt pot ser un poble lleig, però en algun han de viure els pobres.